Veure una munió de jovenetes xisclant “Sent l’èxtasi” em va impressionar molt. Moltes d’elles no eren conscients que el que estaven cantant era una versió curiosa d’una cançó que l’any 2000 revolucionava totes les pistes de ball. I tot, fruit de la fal·lera generada per dos nois i una noia que un bon dia van escriure una cançó d’amor. I això em va fer pensar en allò què aquella gent havia creat.
Un bon dia, no fa gaire, aquest grup de les faldes del Montseny van saltar a la fama amb una cançó que des d’un bon principi se li ha atribuït un missatge profund d’integració de dues realitats que conviuen en un mateix territori. Un missatge que si aconseguíssim que arrelés com les seves lletres, tots plegats aniríem més bé.
Jo sóc dels que pensem que si mai Catalunya ha de ser alguna cosa més d’allò que és fins ara, tot passa per integrar Jenifers a la Patum i començar a fer-los veure que no gaire lluny de Castefa hi ha Montserrat. Això sí, sempre respectant-los la seva afició pel ‘tunning’.
Des del meu punt de vista però, juguen en contra d’aquest objectiu final polèmiques com que la que hem viscut els darrers dies, discutint si un altre generador d’himnes gironí parlava en castellà amb els seus fills o ho feia en català.
El lletrista en qüestió, fa ja bastants anys, cantava “...no busca res que amb la mà pugui tocar. Sota una estrella hi haurà algú sempre, que sigui com tu, que estigui perdut”. Lluny de valorar el significat que per ell tenia quan ho va escriure, en els últims temps ha sigut capaç de posar-se sota l’estrella, trobar-ne molts que pensen com ell, i intentar convèncer alguns, dels molts, que encara estan perduts. I aquest hauria de ser l’esperit.
Us deixaré amb un fragment d’una de les cançons que no és de les més conegudes dels amics del Montseny, però que per mi també diu molt: “De la paraula han fet, l'elogi i el retret, només una disfressa - Eternament buscant, entre el bé i el mal, instants de complaença” Junts i sense retrets, molt millor.
