N'stick tip

Entrar al vestidor a la mitja part i cridar: "Què collons ha passat? Algú em pot explicar perquè s'ha muntat aquest cristo?" Per al text d'aquest mes tenia diversos esborranys d'altres coses, però l'actualitat mana i vull fer una petita reflexió a conseqüència d'uns fets que han succeït aquest cap de setmana. No feia ni trenta segons que havíem pogut sortir d'una batussa absolutament gratuïta, que ni els uns ni els altres sabíem molt bé com havia començat. Personalment, tot el que recordo és que, de cop i volta, mentre comentàvem una jugada amb el capità rival, vaig veure com l'entrenador de l'altre equip creuava la pista i propinava un cop de puny a un jugador del meu equip; agressió a la qual ell va respondre amb la mateixa moneda.

A partir d'aquí, la més perfecte definició de caos: empentes, crits, cops de puny a l'aire sense un destí clar i més crits. Ara, detureu-vos un moment, engegueu la càmera súper lenta i visualitzeu el següents fotogrames: 1) Públic saltant a la pista amb poc ànim de separar. 2) Pares acollonits que veien que allò se'ns escapava a tots de les mans i que també baixaven. 3) Nens (sí, sí, nens) a la pista apuntant-se a la festa.

D'un temps ençà, el món de l'hoquei ha mirat d'eliminar qualsevol resta de violència dels seus partits, i se n'ha sortit prou bé. I no, pel neòfits, o pels que es pensen que l'hoquei patins es juga amb patins de línia, amb un disc o fins i tot sobre el gel, l'hoquei no és un esport violent! Si ho fos, no quedaríem tants jugadors amb la dentadura sencera: que juguem 'armats' amb un bastó de més d'un metre!

Abans que em titlleu d'exagerat, us diré que no és la baralla en si el que em porta a parlar-vos-en, sinó la presència de nens, que em va deixar acollonit. On estem arribant? La violència és tan habitual a la nostra societat que ja ho tolerem tot? Quina educació han hagut de rebre aquests nanos per posar-se al mig de vint tipus amb sticks a les mans que, amb patins, els hi treuen ben bé un metre d'alçada? Quina educació els donem quan el que els hi fa més gràcia als nanos és sentir el públic insultar algun jugador? Com hem arribat a aquest extrem?

Després de gairebé quinze minuts de mitja part, amb la Policia Local a la pista i amb un sentiment molt gran de vergonya aliena, sortim del vestidor i tot continua com si no hagués passat res: l'entrenador a la banqueta rival, el nostre jugador a punt per jugar, els nens a la grada i el públic comentant la jugada. Segurament, aquesta situació ens serà, desgraciadament, familiar, i això no pot ser! Jo, però, encara no se "què collons ha passat?" Ara, el que tinc clar és que n'estic tip!

Astèrix i la legió CVII

Avui us explicaré un petit conte. Espero que tots, mentalment, us situeu en un ambient semblant al que es respirava a la Gàlia de l’Astèrix i l’Obèlix, però que la transporteu a la nostra època. Els protagonistes d’aquesta faula no són només ells dos, som tots els que compartim una idea i un projecte. Va, ubiquem la nostra particular Gàlia al nord-oest del Vallès Oriental, on una vuitantena de gals ens dediquem al noble art d’intentar fer ràdio. Una colla de gent que treballa de manera altruista i empesa, només, per les ganes de fer la feina ben feta i que els veïns de Sant Feliu de Codines la puguin compartir amb ells.

Però, amics, com en tota bona història hi ha dolents, i els d'aquesta són malvats i molt potents, i s’entossudeixen en fer que la feina ben feta no pugui ser compartida. Comenten que el nostre Juli Cèsar particular, opressor i corrupte com el que més, enlloc de fer estampar allò del SPQR a tot arreu de la vella Roma, es dedicava a fer-ho amb unes altres inicials, JMEG, per algun poblet del Barcelonès. I, evidentment, com a bon Juli Cèsar que era, es va nodrir de força legionaris fidels, que després de la seva retirada han seguit escampant les seves males arts.

El conte d'avui és trist, i explica com la columna de legionaris CVII es dedica a deprimir, entre d’altres, al nostre pobre Edatdepètrix. L’ancià més venerable de la Gàlia ens fa saber, amb llàgrimes als ulls, que la seva filla no pot escoltar les sardanes que ell fa per tot el poblat, amb tanta devoció. O de com el nostre Copdegarròtix, des de la seva cabanya, no pot escoltar amb claredat ni com la bonica Farbala explica què es cou pel poblat ni la música que fa sonar n’Assegurançatòrix (el nostre, però, sona una mica més afinat que l’original).

Fart de tot, en Panoràmix, amb el seu tarannà conciliador, va mirar de fer un bon brou màgic per buscar la pau entre el poblat i la legió CVII. Aquests, però, enlloc d’agrair el plat de sopa i mirar d’arribar a un acord, hi van escopir i el van llençar a terra. Era la seva manera de fer notar als Astèrix del poblat que no els importava gens el seu problema, i que seguirien trepitjant la feina dels humils gals, amb l’ajuda de Juli Cèsar i amb la connivència dels que haurien de vetllar perquè això no passes.

Aquesta petita faula és més real del que us pugueu pensar i per ara, és una manera suau de fer notar la meva emprenyada amb tota aquesta situació.

Sent l’èxtasi!

“Quan les estrelles comencen a brillar, és el moment de notar la melodia. Les sensacions les trobaràs a la fàbrica de punxadiscos! Deixa que la teva ment sigui lliure! Tecnologia de punxadiscos, so, flaix i energia a la fàbrica dels punxadiscos! Vola lliure, sent l’èxtasi! La fabrica de punxadiscos, és el lloc on vols estar” o alguna cosa semblant. 

Veure una munió de jovenetes xisclant “Sent l’èxtasi” em va impressionar molt. Moltes d’elles no eren conscients que el que estaven cantant era una versió curiosa d’una cançó que l’any 2000 revolucionava totes les pistes de ball. I tot, fruit de la fal·lera generada per dos nois i una noia que un bon dia van escriure una cançó d’amor. I això em va fer pensar en allò què aquella gent havia creat. 

Un bon dia, no fa gaire, aquest grup de les faldes del Montseny van saltar a la fama amb una cançó que des d’un bon principi se li ha atribuït un missatge profund d’integració de dues realitats que conviuen en un mateix territori. Un missatge que si aconseguíssim que arrelés com les seves lletres, tots plegats aniríem més bé. 

Jo sóc dels que pensem que si mai Catalunya ha de ser alguna cosa més d’allò que és fins ara, tot passa per integrar Jenifers a la Patum i començar a fer-los veure que no gaire lluny de Castefa hi ha Montserrat. Això sí, sempre respectant-los la seva afició pel ‘tunning’. 

Des del meu punt de vista però, juguen en contra d’aquest objectiu final polèmiques com que la que hem viscut els darrers dies, discutint si un altre generador d’himnes gironí parlava en castellà amb els seus fills o ho feia en català. 

El lletrista en qüestió, fa ja bastants anys, cantava “...no busca res que amb la mà pugui tocar. Sota una estrella hi haurà algú sempre, que sigui com tu, que estigui perdut”. Lluny de valorar el significat que per ell tenia quan ho va escriure, en els últims temps ha sigut capaç de posar-se sota l’estrella, trobar-ne molts que pensen com ell, i intentar convèncer alguns, dels molts, que encara estan perduts. I aquest hauria de ser l’esperit. 

Us deixaré amb un fragment d’una de les cançons que no és de les més conegudes dels amics del Montseny, però que per mi també diu molt: “De la paraula han fet, l'elogi i el retret, només una disfressa - Eternament buscant, entre el bé i el mal, instants de complaença” Junts i sense retrets, molt millor.